tempus fugit

Als magatzems de vell topes amb tota mena d’objectes. L’avi, l’àvia, la veïna vella o el veí vell que viuen sols, majoritàriament, quan el cos els hi diu prou, o van al geriàtric o moren i, això fa que allò de la casa menyspreat pels hereus però que encara tingui utilitat per algú, vagi a parar dins d’una d’aquestes grans naus d’objectes gastats per l’ús reciclats o en espera de ser-ho i, qui no ha caigut en la temptació de dirigir-se a la gerència d’aquests negocis per desfer-se del llegat incòmode que vens en un lot sempre infravalorat però que ja va bé desempallegar-te d’ell sense haver-hi de pagar a sobre. També es dóna el cas que, de tant en tant, vagis a fer una volta per uns d’aquests magatzems per passar el temps veient el temps passat en tot tipus d’objectes, i fins tot, en el cas de tenir un generós jardí o espaioses sales dins la casa, pots, fins que esgotin les existències, adquirir una flamant estàtua d’alguna deïtat femenina, o del David de Michelangelo, o de bucòlics innocents nens musicals, per ser l’enveja o motiu de riure’s dels que et visiten