tempus fugit

Ahir primer de maig, els sindicats sembla que no van fer honor al lema del grafit amatollat que un solitari rebel algun dia inspirat devia escriure per sentir-se solidari encara que només fos amb si mateix.

Segons criteri propi de qui acostuma a veure la mitja buidor del contingut d’un bòtil, el moviment obrer, a l’estat espanyol, des dels 70, ha anat desdibuixant i gairebé exterminant aquella mena de tarannà revolucionari que donava credibilitat als dirigents sindicalistes que reivindicaven els drets de la classe obrera amb resultats força esperançadors, almenys fins a arribar allí on alguns volien, és a dir a consolidar el programat bipartidisme entre el PP dretà i el PSOE on la O d’obrer des del principi  servia com a disfressa de la mateixa dreta i per això, els successius acords entre patronals i sindicats majoritaris han permès arribar on som d’aquesta precarietat laboral que ara, puntualment i en contades ocasions –l’1 de maig és inviolable-, pretenen denunciar tot fent festives manifestacions amb moderats discursos, no sigui el cas de molestar alguna patronal que pugui encara endurir més la situació d’esclavitud dels que es consideren obrers i dels que, irreflexivament, es consideren classe mitjana…, ara mateix però, intentant veure la meitat del bòtil plena, encara podem enfilar aquella agulla que ens parlava Miquel Martí i Pol, a fi i efecte de no deixar mai de seguir apedaçant els estrips del teixit de la utopia tot sabent que els darrers 11 de setembre ja ens hem alliberat de la rutina.

“Potser el secret és que no hi ha secret –i aquest camí l’hem fet tantes vegades -que ja ningú no se’n sorprèn; potser -caldria que trenquéssim la rutina -fent algun gest desmesurat, alguna -sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara -no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

http://www.lluisllach.cat/catala/aramateix.htm