tempus fugit

Estàveu en un plàcid lloc de la pastura “mesetaria” destinats, segons versos de Pere Quart (1), a ser màrtirs nacionals gràcies a la pràctica del cruent espectacle nacional de la tauromàquia.

Tu, també algun dia, aniries a parar a l’arenós sòl d’una rodona plaça de toros plena d’espectadors àvids de veure com uns botxins embotits dins d’uns “trajes de luces”, d’enlluernadora fantasia, sensuals, eròtics…, t’anaven minvant les forces fins a acabar-te la vida sense adonar-se que, intentant humiliar-te la bravesa, ells, augmentaven la tinença d’irracional covardia humana dels dèspotes.

(1) Non, non,

vine son!

Dorm petit, la mare et bressa,

cal que creixis ben de pressa;

fes-te fort

per la mort!

¿Seràs brau

o de pau?

¿Seràs carn d’escorxador

o màrtir nacional?

Tant se val!

Per un bou

tot és prou.

Ara els somnis, vedelló.

Non, non,

vine son!