tempus fugit

de tot i de res

5 de desembre de 2014
0 comentaris

rellotge de sol, de corda, digital…

No podem estar-nos de controlar el temps, i de les vint-i-quatre hores que té el dia, tenim, des de fa segles, dos estris per mesurar-les. Un és el quadrant solar que marca l’horari real sense necessitar cap sistema que el faci funcionar, li basta la presència de sol, ell va fent lliscant una silenciosa ombra incapaç d’angoixar a ningú, i l’altre és el mecanitzat i evolucionat durant segles fins a arribar als nostres dies, omnipresent al món industrialitzat, alterant el ritme natural solar fen-nos esclaus d’un horari modificat vés a saber en benefici de quins interessos.

També hi ha altres tipus de notar en la mateixa pell el pas de segons, minuts, hores, dies, anys, però això ja és cosa de gent lletraferida que, amb més o menys encert, ens ho deixen veure en fragments de la seva obra, com per exemple Miquel Martí i Pol, on en un de L’ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS (1), ja vaticinava com el pas del temps, en la trajectòria pròpia del seu país, faria que arribes on és ara el poble català camí d’assolir un futur a tocar dels dits lliure de tota mena de tiranies; ell, una de tantes persones que sabent que no ho veuria, vivien amb coherència i actuaven amb fidelitat conscients que la utopia del demà ja els era present en el dia a dia.

(1)   En clau de temps i amb molt de patiment.

Vet ací com podem guanyar el combat

que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.

En clau de temps i potser en solitud,

acumulant en cadascú la força

de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,

pas rera pas amb voluntat d’aurora.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.