tempus fugit

Ja era hora!, la bogeria del campionat mundial de futbol ja té guanyador. Ara globalment i durant quatre anys ja sabem qui són els millors i així, la cotització a l’alça o a la baixa del cost d’un jugador, ja disposa d’un barem de virtuts orientatiu per no escandalitzar-se massa amb el negoci dels fitxatges, i els periodistes especialitzats, també podran bavejar elogiant les qualitats d’uns i d’altres durant la temporada “lliguera” de cada país.

Ep!,i no ens queixem perquè les persones partidàries del SÍ i de l’altre també SÍ, hem tingut molta sort doncs ja fa dies que d’alguns balcons i finestres s’han hagut d’empassar la bandera de “la roja”, i també les SÍ-SÍ partidàries (tant si ens interessa el futbol com si no) no hem vist ferida la nostra sensibilitat veient aquells jugadors de “casa” defensant-la, desitjant, això si, que alguns o facin almenys per aquell imperatiu legal confessat en veu baixa en la intimitat.

Resultat final: Alemanya, encara més potent –  La resta, progressivament menys.