tempus fugit

Són matiners, de lluny ja se’ls hi veu la canya que duen entre les mans o que han fixat a terra retenint l’invisible fil de qual penja el petit ham amb la carnassa endinsada en les aigües del port.

Com cada dia, segurament posaran a taula allò que hagin pescat, a voltes serà abundant a voltes escàs i algun jorn, l’excés o grandària de la captura segur que ho compartiran amb qui creguin convenient per allò de, amb satisfacció, poder dir: avui mengem peix fresc!!

És la sempre canviant rutina d’aquesta dèria d’anar a pescar, al mateix temps però, alliçonadora a ser pacients amb la captura, a no esperar mai gran cosa i, potser, la qüestió més didàctica sigui  el fet de saber estar considerables estones de temps a soles amb el pensament propi gaudint d’ell sense frisar-ne per fugir ni del bon ni del dolent.