tempus fugit

Del Lliure, bons records que ja és molt. Un d’ells contemplar pel Nadal, la posada en escena de “La nit de les tríbades” de Per Olov Enquist, Anna Lizaran i Quim Lecina, ara,  desapareguts dels escenaris, de ben segur que ni estaran al cel ni al purgatori ni a l’infern, llocs imaginaris creats per al teatre de la vida a on no cal, per a res, anar a parar; a on ells, sí que de ben segur han anat a parar, és allí, al record emocional de la gent que acut al teatre perquè aquest sacsegi la mateixa existència o raó de ser i, quan això succeeix, és gràcies al compromís de la persona autora de l’obra, de la qui la dirigeix i de les que l’interpreten.

Ahir, diuen que Quim Lecina va deixar aquest món, fa de mal pair una altra desaparició d’aquell teatre Lliure tan ben parit i estructurat, flotador de la identitat i cultura catalana durant els anys del maltractament feixista i postfranquista.

Gràcies Per Olov, gràcies Anna, gràcies Quim.