tempus fugit

Còmodament des de casa t’assabentes per la ràdio, el televisor o llegint damunt del paper o l’ordinador (a la UE, gairebé ens escapem de tenir-ho tot) de l’infortuni dels desplaçats de la barbàrie bèl•lica o de l’estancament econòmic per culpa dels desastres engendrats, a la zona on els va tocar néixer, per la mà i ment humana o, per dir-ho clarament, un dels efectes dels danys col•laterals a causa d’insostenibles polítiques dirigides per estrategs al servei de la conservació del club de l’1%.
Ara, la diàspora del segle XXI, desembarcant a l’estiu en llocs costaners de la mediterrània i a les portes de l’hivern caminant a centenars en fila pels camps europeus, es dispersa preferentment camí cap a la teutona Ítaca que no escatima paternalisme després d’adonar-se’n del perill del dèficit demogràfic que patirà la UE. Prèviament però, un criteri classificador bondadós i alhora classista, els retindrà convertint-los en usuaris de precaris campaments provisionals d’acollida d’emigrants fins al moment de distribuir-los, per categories professionals i familiars, cap un europeistic destí.
El drama dels ofegats a l’estiu i ara, a l’inici de temporals i baixes temperatures hivernals, colpint i trencant el cor, penses en el futur flagell de pneumònies i desnutricions que’ls espera, però no saps com, deixes subtilment actuar la teva impotència, i seguint algun cànon de l’educació religiosa rebuda que t’interessa conservar, saps que pots utilitzar la pregaria per alliberar els mals del món, com l’escut que t’immunitza de patir un descontrolat atac d’ira i apostasia i, el canvi de tema a l’aparell de ràdio, televisor o passant pàgina, aviat et fa oblidar l’angoixa alhora que celebres la sort que tens d’haver nascut una, dues o tres generacions més tard dels parents que t’explicaven que a la família algú havia passat un èxode similar.