tempus fugit

No tinc por de tenir por, de continuar sota la vigilància i empara d’aquesta fiscalia espanyola que declara avalar l’actuació policíaca de l’1-O i es nega a investigar els fets.
No tinc por de tenir por, de continuar sota el control del ministre Zoido de l’interior de l’Estat que diu a la Policia Nacional: “Vau fer honor a l’uniforme que vestiu “El ministre de l’Interior reitera que “els únics responsables són els que han generat crispació”
No tinc por de tenir por, de continuar sota l’arrogància de la vicepresidenta Soraya de Santamaria que defensa l’actuació l’1 d’octubre de la Policia i la Guàrdia Civil, tot jutjant-la de “proporcional i proporcionada”.
No tinc por de tenir por, de continuar sota l’estultícia de Mariano Rajoy per les paraules que mana vomitar sobre Catalunya per la boca del seu portaveu Rafael Hernando quan diu que: “El PP califica el paro en Cataluña como “huelga general política de corte nazi”
No tinc por de tenir por, del discurs d’ahir de Felipe VI obviant la brutal repressió policial contra qui, en teoria, hauria de considerar súbdits del seu regne, la qual cosa no deixa cap dubte que el poder que ostenta és una grotesca pantomima de marioneta articulada per mans neofeixistes ensinistrades pel més ranci feixisme espanyol, aquell que encara ostenta son pare Juan Carlos I.
Però del que veritablement començo a tenir por és de tota aquesta “minoria silenciosa” de què parlen alguns partits constitucionalistes, per no saber si el silenci és la temença que la defensa de la democràcia i drets humans reclamats en major mesura per manifestants a Catalunya i en menor, en altres indrets de l’Estat, faci trontollar-los el modus vivendi que gaudeixen com a compensació a la “lealtat a los poderes del Estado” que mencionava ahir Felipe VI en l’autoritari i arbitrari “mensaje a la nación”, senyal evident que de ser així, serien favorables a les desigualtats socials que conformen l’existència d’aquest món de rics i pobres.
Tanmateix per acabar-ho d’adobar, en mig d’aquests desgavells em fan venir por que les mocions de censura o reprovacions anunciades al Congrés o al Senat de Madrid, no signifiquin la sempiterna excusa maquiavèl•lica de fer veure que tot podria canviar per allò de què res canviï, o per dir-ho d’una altra manera, com la vella estratègia de la pesca amb ret d’arrossegament utilitzada per atrapar un banc de peixos lliures, que en aquest cas seria per desposseir de llibertats i drets socials i civils a qui atrapin, disfressant de demòcrata la Constitució del 78 que els recull dins l’enorme ret.
I per acabar, la por de no tenir por desapareix de cop pel temor de pensar que si la UE, observadora ara de la violència física, verbal d’ètica i moral dictatorials que està sofrint Catalunya pels governants d’Espanya, a Brussel•les no s’hi posa remei per aturar-la, potser sí que en aquesta Europa dels 28 membres units, com el conte del vestit nou de l’emperador, voldrà dir que a principis del segle XXI, la sustenten els mateixos poders fàctics que en els principis del XX sustentaren el feixisme i nazisme.