tempus fugit

Cada de matí abans de sortir el sol el recorregut acostuma a ser el mateix. Les ganes, per dignitat personal i una mica pregant la renovació d’allò que imagino deurà ser un (escàs en el temps i doblers) contracte de treball, fa que la seva feina esdevingui ben feta, no hi ha cap màcula de brutícia ni per terra ni l’entorn d’allí on ha passat.
Pel lloc de la ruta assignada on encara no ha transitat, destaquen alguna tifarada de gos no recollida per la incívica persona que el passeja, o llaunes de beguda barroerament aixafades junt envasos de cartó de pizzes o bossetes de xuxes deixades a terra o damunt de seients públics a pocs metres d’una paperera mig plena, la qual cosa ens fan saber de l’existència de gent incapacitada mentalment per assimilar la bona educació. Déu ens guardi de tenir un element d’aquests a casa i si el tenim i no ho sabem, Déu ens guardi de les nostres actituds, mirall on se suposa han après a comportar-se.