tempus fugit

En segons quines èpoques de l’any, qui té moix o moixa a casa sigui com animal de companyia o per posar a ratlla ratolins i escarabats, amén, d’altres innocents bestioles, pot neguitejar-se quan, d’un dia per l’altre, la que ara li diuen “mascota” desapareix de casa. El motiu acostuma a ser l’època del zel en la femella que, engrescada, fa que cerqui al sempre a punt mascle per copular i així, ambdós sexes, excitats, s’obliden dels còmodes sofàs i puntuals àpats al plat campant, per uns dies, amunt i avall més a prop o més lluny de l’habitual entorn, però, un cop apaivagats els ànims, cadascú tornarà, més o menys magre i brut, a ocupar el lloc dins la que consideren casa seva.
Marrameus nocturns faran arribar al veïnat el joc sexual dins la foscor, i estats pacients de vigilància i espera diürns –la foto n’és testimoni- el faran somriure tot pensant en la complexa activitat de l’instint natural més extens i actiu, que tot organisme viu té, des dels inicis de vida al planeta terra.