tempus fugit

Ara ja no es veuen, però temps era temps que piles de ninots despullats i alguns mutilats s’exposaven a la venda en els mercats de vell o bé per recompondre’ls o bé per aprofitar el cap, el cos o alguna de les extremitats per arranjar d’altres.
Un cop amb perruques de cabells llargs naturals o artificials, i vestits amb faldilles de gran ampul•lositat, es convertien en nines que podies pentinar, vestir, re pentinar, tornar a vestir o, en absència de cabells, era el desitjat nadó amb bolquers que podies canviar, quan calculaves que ja tenia una edat, vestint-lo amb bombatxo o pantaló curt i camisola.
Tot plegat el rol de jugar a nines estava -i encara està – resumint pel broc gros, a alletar amb biberó cuidar bressolar futurs masclets mentre que, les femelletes de llarga cabellera escrupolosament pentinada compostura rere compostura del vestit, eren tal vegada el primer innocent esbós de “lolita” capaç d’aconseguir, ni que sigui en la imaginació, agradar a tothom.