tempus fugit

Ara ja comença a ser del tot segur que qui en política, saltant-se anys i anys el seu reglament constitucional fins a arribar a utilitzar forces policíaques volent acaparar-ho tot, possiblement tard o d’hora es quedarà amb res, ni tan sols la força li serà legítima, però…, i si tal vegada això és el que pretenen? I si tal vegada prioritzen, interessadament, desaparèixer i quedar com bons patriotes de la “una grande y libre” abans que com menyspreables corruptes…?
Per altra banda, qui només vol ser senzillament lliure, tot un poble, la ciutadania d’aquest, ja tenim la clau que des del 1714 ha anat passant de generació en generació, treballant en tota mena d’arts i oficis honorant-los i reinventant-los quan calia, per viure culturalment i econòmicament sobrevisquin sovint als històrics embats adversos que volien silenciar, no només allò que sentimentalment ens pertoca sinó que també, allò que en essència i puresa exigim de poder exercir, la DEMOCRÀCIA, sí, en majúscules.
Aquesta clau ara en poder de la ciutadania, gràcies a aquest tirànic i desmesurat comportament dels qui dins del parlament de la cort i regne d’Espanya, fan “prietas las filas” amb el Sr. Rajoy i els seus lacais (gràcies Rufian per assenyalar-los) ja té una porta amb un pany per ficar-la, fer-la girar, obrir-la i sortir a la concòrdia i llibertat i, qui sap ara si el famós dia 2 d’octubre de què tant es parla, els veïns de l’exterior no estaran esperant-nos amb els braços oberts per haver fet caure un dels residus del feixisme encara viu a la UE.