tempus fugit

Et posarem el nom de ta mare: MUR, no en coneixies d’altre i ja tenies sis mesos. Apartar-te d’ella tard va ser pel trasllat a la casa de poble amb pati, qüestió imprescindible que va salvar-te de l’exterminació prematura com la soferta per algun germà de camada que abans de néixer no tenia destí. La teva tria va ser cosa de la família del habitacle on vas venir al món, nosaltres només vam triar el sexe, femella, que aquestes sou més casolanes que els mascles sempre inquiets i pesats cercant el zel de l’època reproductiva canina.
Gaudies d’allò més nedant i ho feies com un peix fins i tot, perseguint el corb marí que clissaves, ficant el cap dins l’aigua quan el d’aquest desapareixia de la superfície fugint del perill.
També ens ho passàvem pipa nedant juntes i allò que t’emprenyava de valent, era que canviéssim de direcció i et deixéssim enrere. Tu sempre, en secà o en l’aigua, volies ser capdavantera i ja se sap, caminant, tot d’una t’hi col•locaves però, ai l’ast!, nedant, ja ho tenies més fotut fins quan, el teu grinyolar de plorera, trencant-nos el cor, feia el miracle que ens deixéssim avançar.