tempus fugit

La dècada dels 70 eren temps on es coïa el final de la dictadura. Franco ja era una mena de marioneta vella moguda per les mans expertes dels seus deixebles ensinistrats durant l’esplendor feixista dels primers 25 anys després del cop d’estat perpetrat a la segona República espanyola.
De mica en mica, aquella frase de ¡Si ellos tienen Onu, nosotros tenemos dos!, se la van haver d’empassar, dissimulant formes dictatorials de més d’un cacic del govern a l’ombra, futur membre del futur Ibex-35 delitós de formar part dels avantatges de la global economia emergent que significava ser membre de la UE.
Per això, segurament, burxant en el patrimoni cultural d’alguns pobles maltractats institucionalment, La Manxa, gràcies a la història cavalleresca del Quixot, de Miguel de Cervantes, devia ser territori idoni per iniciar rentats de cara malgrat silenciar l’emigració obligada de bona part dels seus habitants cap a les grans ciutats de l’Estat a la recerca de guanyar-se la vida treballant en empreses, indústries o millores urbanístiques que els cacis de la zona mai tingueren ni ganes ni interès a adquirir coneixements per impulsar-les dins dels seus territoris en benefici dels conciutadans.