tempus fugit

Escoltes la notícia per la ràdio i surts a fer el matinal passeig amb una mica de tristor; com sempre, observes els atractius tons del cel de la diària sortida del sol, avui, els fas la foto i vas rumiant el proper apunt al bloc:

Abans-d’ahir, l’assenyalat dia de Santa Llúcia, ens va deixar un bon escriptor i comunicador de les ones radiofòniques. El fat no l’hi ha estat gaire generós concedint-li temps. Va néixer l’any 52 i, imaginant situacions, penses que potser ell de nen, mentre el duien a visitar la fira de Nadal de Santa Llúcia, que abans cada 13 de desembre puntualment apareixia al voltant de la Catedral de Barcelona, ja devia agafar idees pel que més tard esdevindria el seu ofici de periodista i escriptor, tot veient el comercial moviment ciutadà a l’antic barri  amb l’afegitó d’aquells xirois grups de dones i noies fent gresca pels seus carrers i que eren les modistes celebrant la diada de la seva patrona tot fent un vermut o berenar pels ja gairebé  desapareguts emblemàtics cafès i granges, i que poc podia pensar aquell nen que en tal dia tan festívol,  poc més de mig segle després -el temps que se l’hi ha permès a la terra- ell faria l’inici de la seva llarga nit transitant casualment per la també nit més llarga de l’any segons ens diu el primer calendari julià.

 “A vegades simplement la felicitat es perd i ja no sabem on trobar-la, si maleint els records o inflant les esperances. L’esperança és aquella virtut que les persones passem d’esdevenir a ser”  Joan Barril

l’emotiu comiat de la Cóppulo