tempus fugit

Quan els discursos de certs debats considerats transcendents pel funcionament polític del país no t’interessen ni tan sols reconeixent que alguns poden ser encoratjadors, t’adones que des de fa temps ja els has catalogat com encobertament falsos i barroerament ridículs per aconseguir atreure el personal de la resta de partits que representen la ciutadania que de bona fe els ha votat. Les rèpliques també, malauradament, les fas anar al mateix sac per més bona voluntat que hi posi la persona que les faci. A més a més, curiosament, de tant anomenar les línies vermelles, s’obliden d’encabir en una d’elles la del patetisme que alguns discursos trepitgen i, de bon tros, sobrepassen.
Espanya, com altres països, atrapada en un deute descomunal gràcies a formar part del joc neoliberal que va movent els fils de la llei del mercat acarnissant-se amb la feblesa i innocència de la ciutadania per afavorir els més rics espavilats i sense escrúpols que la fan funcionar, ara està en aquell impàs de la investidura del nou govern on queda palès que, pels escons de l’hemicicle, detectes personatges atrapats en exercir aquella mentalitat borbònica post feixista tàcitament continuada fomentada i també d’altres submisos en acceptar-la per molt revolucionaries que es facin dir.
Els pròxims dies, de sorpreses cap ni una, tot lligat i ben lligat, per això, sortir-se’n, no és només un acte de fe sinó també de salut per, un cop a fora, en un espai més reduït fer net de polítiques antisocials anticulturals i fins i tot antidictatorials estarà més a la mà de la ciutadania rasa i plana que com a veïnes segur que s’emmirallaran l’una en l’altre per aconseguir els millors beneficis socials.