tempus fugit

Ahir a les places dels principals ajuntaments de les ciutats de l’estat espanyol, manifestacions pro república varen ser la tònica. El detonant va ser que els 40 anys de post franquisme encapçalats per un monarca amb cervell de cartó pedra que els poders fàctics bellugaven, i belluguen!, com una titella, ahir li varen fer dir que abdiqués.

Des d’ahir també, el procés d’independència engegat a Catalunya, té la possibilitat de reafirmar-se un xic més i de ser així, la possibilitat de veure i desitjar que, un cop veïns, els espanyols se’n puguin sortir també en aconseguir restituir la república que els alliberi del, mai millor dit, jou i fletxes sota els que tots plegats hem estat captius des del final de la gerra civil.

Tot plegat però fa por. Els que mouen els fils – dintre i fora de l’estat espanyol- segur que tenen el guió ben estructurat i aquesta sobtada abdicació només és el primer acte previst que, a arran dels resultats de les eleccions europees, ara surt d’urgència.

La comèdia en tres actes.

1er. acte:L’abdicació.

Acte 2on: Canvi dinàstic aprovat al parlament. Ara el bipartidisme encara està viu i a “trancas y barrancas” manté la insultant prepotència de votar a favor de la infrangible unitat de les restes del seu caspós imperi.

Acte 3er: El “marró” d’una possible tercera república se’l menjarà l’hereu? O…, “atado i bien atado” tot quedarà en mans de la jove i no tan jove generació emergent amb “coleta” o sense.

Veu en of al final pels nostàlgics republicans: Amos Oz, escriptor israelià té una genial frase que ens pot ajudar “L’ÚNICA MANERA QUE UN SOMNI ES MANTINGUI INTACTE ÉS NO FER-LO REALITAT”