tempus fugit

Sí que fa goig veure, l’espai ple de llum, en paraules de Martí i Pol musicades per Lluís Llach en “et deixo un pont de mar blava”, i fa goig també la remor del silenci i la calidesa del solejat matí d’hivern i no vols pensar res més i et fa por veure que no és un mal són el constant degotall de notícies d’immigrants nàufrags rescatats o morts, els últims, a trets de fusell pel cel desmesurat de xarolats negres tricornis (1). Dels ofegats morts des de finals del segle passat i tot el que portem del d’ara, no sabem el nom l’edat o sexe, i poc més ens diuen dels caiguts per descàrregues de les també sovint mortals pilotes de goma, no ens cal, no són els nostres morts ni els nostres desvalguts, la blanca Europa només tolera el diferent color de pell dels adinerats o els dels necessaris per fer-los pencar com esclaus i que les xarxes de traficants ja s’encarreguen de subministrar-li.

 (1)Fragment de “romance de la guardia civil española” de Federico Garcia Lorca

Los caballos negros son. -Las herraduras son negras. -Sobre las capas relucen -manchas de tinta y de cera. -Tienen, por eso no lloran, -de plomo las calaveras. -Con el alma de charol -vienen por la carretera. -Jorobados y nocturnos, -por donde animan ordenan -silencios de goma oscura -y miedos de fina arena. -Pasan, si quieren pasar, -y ocultan en la cabeza -una vaga astronomía -de pistolas inconcretas.