tempus fugit

Fa bo d’imaginar la ferotge forestació de l’espai que déu d’haver-hi rere del núm. 39 d’un dels carrers del poble. Només veient la vital verdor que s’escola pel desgastat marc de la porta i sobrepassant el mur que l’encabeix, fan ganes d’interessar-se per la situació del lloc ocult, que no saps si conté un habitacle o  només és l’espai de l’hort corresponent un cop esmitjada la propietat pel repartiment entre els hereus. En aquest cas, la tafaneria, queda justificada pensant que si algú tingués cura activa  damunt l’ignot lloc, tal vegada recuperaria l’imaginat  hortet envoltant-lo, bucòlicament, d’un jardí mig salvatge i mig cívic.