tempus fugit

Avui, dissabte de Sant Joan, muntat damunt d’un ase (que algunes persones interpreten com el plebeu dels equins) el flabioler, representació popular del modest pregoner (correu de transmissió entre l’autoritat institucional i el vilatge) obre la comitiva, el segueix el caixer fadrí, l’esperança, un cop deixi de ser-ho, de la continuïtat de sagues familiars ja siguin dels amos i senyors o dels pagesos.

Enguany també a Ciutadella de Menorca, es Caixer Senyor (de noble família local), i es Caixer capellà o sa Capellana (clergue natural o resident a la ciutat) tancaran la colcada vigilant que cap component s’aparti de fer el paper que li correspon dins el rang social  de caixers pagesos o senyors i, enguany també, a Ciutadella, ni al davant ni al costat ni darrere seu no hi cavalcarà cap dona.

Paradoxes de la vida, avui els dos poders fàctics reafirmen, allà on tenen competència, església i societat, l’ancestral patriarcat de vegades entrevist però en aquesta ocasió ben visible, i així no puc estar-me’n de dir el que molta més gent també pensa d’aquelles dones còmplices o submises que els hi toleren o riuen les gracietes doncs, són tan o més culpables dels que en la nostra cultura entrada ja en el segle XXI, segueixen perpetuant les desigualtats de gènere.