tempus fugit

I de sobte, als pots petits de la bona confitura del dret a decidir, s’afegirà segurament Gibraltar.
Qui hagi desconegut fins ara (com jo) el relat històric de Gibraltar, té opció d’assabentar-se, fil per randa, des de la dominació dels neandertals fins al dia d’avui a la Viquipèdia, però també pot triar l’opció més curta i amena facilitada a l’únic diari illenc, el Menorca, que fa Emili Pons a l’espai “De què anam?” titulat “Gibraltar, terra de referèndums” dient la seva del que succeí després que un dia, a mitjans del segle passat aquell general i generalíssim espanyol colpista li va passar pel cap recuperar la sobirania perduda en aquell fet enregistrat a la història com el  “Tractat d’Utrecht (1713), en el qual Espanya cedia a la Gran Bretanya la plena i sencera propietat de la ciutat i castells de Gibraltar, juntament amb el seu port, defenses i fortaleses que li pertanyen, donant aquesta propietat absolutament perquè la tingui i gaudeixi amb sencer dret i per sempre, sense cap excepció ni cap impediment».
Per acabar i en un context més proper de país que és impagable, enllaço l’anàlisi al diari Ara d’Agustí Alcoberro, Gibraltar i el “cas dels catalans” que detalla la relació històrica que Catalunya va mantenir amb el territori gibraltareny.