tempus fugit

Malgrat l’antiga dita popular, tossudament alçada la ciutadania catalana no desisteix en trobar taules de negociació per solucionar problemàtiques cent per cent polítiques esdevingudes, a hores d’ara, no ja encaixaments sinó fugides d’aquest patètic regne d’Espanya que en ple segle XXI ha estat incapaç de treure’s del damunt la caspa del feixisme colonialista que, encara avui dia en política, llueixen dones i homes dels partits de dreta i una colla dels de les files socialistes i comunistes.
Si s’arriba, un cop parada la taula serà una de rodona amb mediadors i escribes que transcriguin la negociació amb tots els ets i uts?, o, per obra d’encantament o cansament, serà una taula de tisora com la de planxar per allò de treure arrugues de la foto?, serà una taula amb ales per obrir i tancar segons augmenti o disminueixi el personal dialogant?, serà, aprofitant el Nadal, una taula de torrons i para de comptar?, serà una taula de joc amb asos sota la màniga, vuits i nous, i cartes que no lliguen?, o, com sempre, al cap i la fi serà la taula de nit de l’etern somni de conservar la ¡una grande y libre!, que no deixa ni somiar l’independentisme territorial… en fi, com que de taules, tant com d’interessos n’hi ha un munt, aprofito l’avinentesa per penjar la del Talaiot de Torre Trencada a Ciutadella, malgrat que les esquerdes i trencadisses -més o manco assegurades- aguanta fermament el pas del temps deixant bocabadat a tot déu i deessa que la visiti.
P. D. L’opinió de Bea Talegón Seguin i parlin, que entre altres coses diu: “Sobre la taula, des d’Espanya demanen que tot el que es parli sigui en el marc de la Constitució. Això també ha generat enrenou perquè des del sobiranisme es planteja un diàleg sense limitacions de cap tipus. En qualsevol cas, la llibertat d’expressió queda emparada per la Constitució, així que plantejar idees no hauria de suposar problema”, deixa ben clar com, en democràcia, s’hauria de conduir la negociació.