tempus fugit

Com que ara el Sr. Mariano fa de pare, alguna o algunes persones l’animen o l’obliguen (algun dia se sabrà tot) a mantenir erigida la figura damunt l’atrotinada boia del partit. És, com si diguéssim, una mena de reminiscència patriòtica evocadora dels seus “Guzman el Bueno” o “Coronel Moscardó” heroics protagonistes en la història escrita per historiadors borbònics-feixistes, i que els animava a seguir marcant paquet i pitreres nacionals de l’imperi malgrat que se’ls arravatessin els fills.
Tot s’ha de dir però, que en el cas que ens ocupa ara, el que fa de flamant pare del PP, ha de mantenir ferma la compostura no pel sacrifici de cap fill biològic, sinó a pesar de la gradual pèrdua de primeres figures col•laboradores o afiliades del partit, empastifades de tota mena de corrupció, la qual cosa no l’ha de fer desistir de mantenir-se essent el capdavanter de la llarga i particular croada nacional que arrosseguen des del 18 de juliol del 1937 fins al dia d’avui.
Ah!, i que des dels més pacífics als més bel•ligerants, que no s’estranyin els unionistes de la decisió, cada cop amb més adeptes, pressa per part de la ciutadania de Catalunya, de sortir-se’n políticament de dins del territori de l’estat espanyol per constituir-se en un estat propi i republicà. Ells que no s’estranyin tant i que facin com els que cada vegada més, per cansament, deixem d’estranyar-nos en veure com poden de fidels arribar a ser a una monarquia instaurada per un dictador feixista que alimenta a dojo la seva cort desposseint, com sempre, de cultura i béns la resta dels seus súbdits.