tempus fugit

Ara se’t veu pres rere els barrots de la barana del balcó de la segona planta, però de ben segur que per les estances del darrere tens espais oberts i tancats a dojo, una menjadora i bevedora mai buides, un jaç degudament encoixinat, una aspra columna esgarrapadora, el petit caixó sempre ple de renovada inodora arena i, sobretot però sobretot, un munt d’aquelles interminables moixaines que quan t’acaricien el flonjo cos, sumades amb tot el que disposes, tot d’una et deixen sadoll.