tempus fugit

L’escultura en l’arena ens ho fa veure; a pas de tortuga i somni de sirena, enguany l’estiu, a s’illa, s’ha acomiadat allargant de manera alarmant l’ardor canicular.

És el que hi ha,  però…, és el que toca?, o més aviat és, certament, la cíclica transformació del planeta  en  fase actual d’un escalfament agreujat i  accelerat  gràcies a  la mala praxis del ser humà que utilitza sistemes energètics altament contaminants i destructius del medi ambient, però que són,  alhora, altament rendibles per a les multinacionals que fan i desfan els règims i estats (de dret o no) segons els hi convé, doncs ja tenen el control polític mundial gairebé en les seves mans.

Sigui pel que sigui, amb ajudes o no, tot plegat un desgavell de conseqüències que la població pateix, patim!, en més o menys grau, amb paor: “això no s’ha vist mai i no sé si ho superarem” o amb indiferència: “no sóc pas jo qui pateix, és un altre” i així sofrim  assabentant-nos dels grans aiguats, inundacions, ciclons, tornados, sequeres -aquestes que obliguen grans migracions- d’arreu, i passes nits i hores del dia insuportables de calor i, segons com, també  la por sempre al cos quan els serveis meteorològics -allí on disposem d’ells- alerten de possibles violents fenòmens atmosfèrics que poden caure’t al damunt o a prop, angoixa potser que s’estalvien els habitants de zones tan deixades de la mà de déu i del mon “civilitzat”que no els queda més remei que aguantar els desastres i construir, els res del no-res que tenien, amb l’ajuda humanitària que més tard que d’hora sempre diuen que els fem arribar.