tempus fugit

Assegudes en un espai a recer del sol, aprofitant com a seients calaixos de fusta d’aquells per traginar productes conreats als horts cap al lloc de consum o distribució, aquell grup de dones feineres protegint-se el vestit de diari amb davantals, amb mans expertes i dits àgils, trossejaven un per un els albercocs.
I, com aquella que no vol la cosa, amb la presència del càntir a la fotografia, seria bo desitjar-les que en la vida tot els anés -i continuï anant- segons la dita, “anar a raig de càntir” que vol dir anar molt bé, sense dificultats.