tempus fugit

Embostes de silenci (Convocat silenci) Jean Serra

Anar a la recerca diària de la vessant clara, del broll que recórrer l’espinada. Gratar amb ungles l’aire que fermenta el suc dels records. Clavar estaques que fitin l’enrenou mundà.
Per marrades perdedores del no-res, nanses agombolen tristesa. Fermalls de ferro subjecten a la carcassa de fusta de foc tibant de la malenconia. Nautes del desori exploren l’ànsia del ball als barris perifèrics del buit insondable.
Avui pot ploure fang, i granotes xipollegen al bassiot del pati. Petites cançons de bressol reboten als murs encesos del crepuscle, s’enreden a les tàperes florides o xuclen caramels de bruixa. Veles llatines esquincen la mar llisa del llevant obert a la memòria. Còdols mengen anys, galeres d’infortuni, fritura de dolor i continguda ràbia.
Què vigilen els xoriguers des de la seva privilegiada talaia? ¿Els corriols emboscats que ja no menen als varadors de l’escapada? Sotgen vents, mapes pregons o sendes oblidades?
Als roquissars punxosos de la pell, embostes de silenci la canícula rosega.