tempus fugit

A peu de carrer a ningú li passava per alt el gegantó del cactus sobrepassant el teulat de la porxada, com tampoc la subtil ironia -“perecalderiana” – d’alguna persona de la casa tot col•locant un petit follet portador d’un fanal segurament a la nit encès, encarat amb un altre exemplar de cactàcia nana d’acord amb la seva estatura qui sap si per poder, a l’hora de fer la feixuga tasca de protegir la llar i a tot ésser que l’habiti, en companyia fer les mil i una entremaliadures i malifetes ingènues atribuïdes als baleàrics dimonis boiets.