tempus fugit

Pels carrers del poble sobreviuen varietats herbàcies que creixen heroiques desafiant l’inhòspit asfaltat però, a la gent que hi viu, no a tothom li agrada perquè més d’alguna persona si el conjunt floral el té a prop de casa, ben prests quan les tiges treuen el cap, l’arrenquen renegant de la deixadesa dels serveis municipals de neteja, d’altres però, condescendents i sabedores del fet que, on hi ha vida vegetal espontània vol dir que hi ha salut mediambiental, deixen que la planta faci el seu procés de brot creixença i pansiment tot respectant que noves llavors vagin fent nous cicles i, tanmateix, pel que s’observa a la imatge qui sap si no són les renegaires les que no tenen cap inconvenient en llençar les burilles de la cigarreta a terra en fotent-se, amb aquest gest, de les que cerquen un cendrer o fan ús d’un de portàtil.

(1)Caterina Albert. “Era una dona indòmita, que anava per lliure. Li agradaven molt els jardins salvatges. De la mateixa manera que es resistia a encotillar la llengua, tampoc era partidària de la feina dels jardiners. Sostenia que s’havia de deixar créixer la natura sense intervenir-hi, i que les males herbes no s’havien d’arrancar (“tot són plantes”, deia). També s’estimava molt els animals i en tenia uns quants d’acollits”.