tempus fugit

Ahir per fi els fiscals del Procés de l’1 d’octubre van quedar-se ben a gust vomitant les acusadores teories de rebel•lió, sedició i malversació de fons públics, sense l’impediment d’haver-les de justificar amb bona part dels falsos (per exagerats fins al delirium tremens) testimonis citats, la qual cosa malgrat deixar retratats als usuaris de les fiscals togues, aquests, emparant-se dins de l’encara vigent aire dictatorial que respira el Poder Judicial, els hi dóna passió i embranzida.
Tanmateix ahir, l’exhumació de les restes del dictador del vergonyós santuari nazi feixista del Valle de los Caidos, a fi i efecte de combatre (ni que sigui tard) democràticament l’exaltació de l’ideari ultra dretà, resulta que aquests violents i fanàtics que el practiquen, van rebre un baló d’oxigen des del Tribunal Suprem atorgant a Don Francisco Franco el “reconeix com a cap d’estat des del primer d’octubre de 1936, per bé que la guerra de 1936-1939 no va acabar fins al primer d’abril de 1939. El text del Suprem valida el cop d’estat franquista i emblanqueix la figura del dictador.”
Avui que no ahir, l’espessor de la boira durant el passeig matinal amb la gossa, m’ha fet veure amb claredat meridiana que, evidentment, pel que respecta a la decisió de defensa del dret a decidir, cada dia l’Estat espanyol dóna més motius a la ciutadania defensora democràticament de la catalana república independent, per intentar, sense cap dubtosa passa enrere, fotre el camp dels dominis del reialme espanyol.