tempus fugit

Qui no perd el costum de matinar, gairebé sempre gaudeix de la sortida del sol que, alhora que va aclarint el dia, va fent el mateix efecte dins del cap s’hagi o no pogut dormir les hores necessàries per a circular en la vida. Hi ha dies però, quan el rellotge vital o sonor diu que ja n’hi ha prou de llit, si es confirmen les baixes temperatures anunciades a tots els mitjans de comunicació, ja has begut oli!, suggestionada i valorant l’escalfor dels llençols i el plaer d’estar també jubilada d’horaris laborals, quedes atrapada una estona més al llit, amb la qual cosa quan surts de casa, si el cel ras o permet, veus que el fidel astre solar ja ha superat de bon tros la línia de l’horitzó projectant-nos amb generositat el seu focus d’escalfor i llum,  provocant, damunt de qualsevol element vertical a terra, un curiós joc d’ombres i, evidentment, quan l’objecte vertical ets tu i l’animal que et treu a passejar, la temptació de plasmar la imatge tipus negatiu d’un “selfi”, no la deixes passar. Al cap i a la fi, la vanitat de veure’t créixer la figura, ni que sigui a l’ombra, sempre té les de guanyar.