tempus fugit

Un dia de qualsevol tardor passejant per les dunes de Son Bou fas una troballa, algú la devia deixar generosament a terra o senzillament l’havia oblidat, per això, després de donar una oportuna ullada i comprovar que no hi havia ningú i recordant  que  l’aparcament era buit de cotxes, vas celebrar la sort de topar amb allò que continues encara considerant una obra d’art.

Pot ser que qui la va forjar no  va donar-li cap importància ni mèrit (l’artista de debò sovint subestima el seu treball) però, una que és negada amb qüestions artístiques i que per molt que s’hi fixi, no sap veure les possibilitats d’art que pot tenir qualsevol capritxosa forma de rama de tamarell, ullastre, pi…, queda embadalida cada vegada que mira la força de moviment que té la mena d’au que algú va extreure d’una branca d’arbre, en aquest cas, la d’un emblemàtic tamarell illenc.