tempus fugit

Considerant la primera part la luctuosa derrota dels fets del 1714, i la segona, potser la més dilatada en el temps pel munt d’avinences i desavinences, traïcions i humiliacions esdevingudes durant els tres últims segles. Ara, a partir d’avui, ressenyar la tercera part enfeinarà als bons historiadors que la vagin redactant, això si, amb la claredat i objectivitat que s’espera obtinguin dels bons cronistes emuladors dels qui durant segles ho han anat fent seguint l’innat i gairebé sempre model social, humanístic i democràtic, estendard de la nostra cultura.
Catalunya està d’enhorabona, qui sap si del “tot està per fer i tot és possible” ja hem passat al “vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.”