tempus fugit

de tot i de res

12 d'abril de 2021
0 comentaris

canyafèl•lera o ferula comunis

Te la trobes al marge del camí, alta com un sant pau desafiant, amb esplendor, el significatiu contrast lumínic que la destaca de la resta vegetal.

El bloc Menuda Natura dins la xarxa, ens fa saber les curioses característiques que tal vegada fan que la canyafèl amb raó presumeixi d’allò més lluint-se en mig de la natura tot sabent l’honorable nissaga que la precedí i així, entre altres característiques, trobem: FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l’estació desfavorable. En l’estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ferula deriva del llatí “ferula” pal, canya, bastó, perquè els pastors l’utilitzaven de bastó lleuger. L’epítet específic communis és una paraula llatina que significa comú, freqüent, ordinari.

Sovint s’ha dit que en l’antiguitat es feien servir varetes de canyafel per portar foc. Prometeu hauria robat el foc sagrat transportant-lo en una vareta de canyafel, per portar al poble el foc que els déus volien negar-los. A Còrsega el canyafel es feia servir a la Setmana Santa per portar el nou foc; la medul·la estava encesa i cremant lentament.

Aquesta planta també era sagrada per al déu del vi, Dionís. La tija, lleugera però resistent, coronada per una pinya, servia per a sostindré a qualsevol que s’haguera passat amb el vi. Aquesta vara o bastó s’anomenava tirs “θύρσος tryrsus”


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.