tempus fugit

de tot i de res

5 d'agost de 2014
0 comentaris

cala sant esteve

Una profunda entrada de mar que finalitza en una petita platja sense arena i plena de còdols,  forma la cala.

Pel cantó de ponent, els habitacles construïts eren el lloc d’esbarjo i estiueig de moltes famílies menorquines que, amb els anys i les comoditats, algunes les han convertit en la residència habitual.

Pel cantó de llevant la cosa canvia doncs pràcticament tot l’indret forma part de les instal·lacions d’una mena de club nàutic creat per aquells militars de rang que anaven destinats a la fortalesa logística denominada Castell de Sant Felip i  (com acostuma a passar en aquestes circumstàncies allargades en el temps) només els que gaudeixen d’un salconduit com a soci admès, poden entrar i fer-ne ús de l’esplanada de formigó i pòrtland ben moblada d’hamaques, ombrel·les, cadires, taules i amb un restaurant on poden alternar uns amb altres sota l’aixopluc del característic oci social castrense pressent en tot l’espai.

I així, passejant pel cantó “civil” lliure de garita militar de control d’accés, pots veure alguna emblemàtica caseta de vorera que manté integra la seva estructura, la qual cosa s’agraeix doncs, d’alguna manera humanitza la part rural i autòctona de la població que es manté al marge del sofisticat model colonial de prendre un bany com el que es veu a la ribera oposada, aquella d’accés restringit i sempre ben senyalitzada amb una única bandera, aquella també, de l’imperi.

vestigi
28.11.2023 | 10.53
A Sense categoria
era
08.10.2020 | 11.59

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.