tempus fugit

Si així, en una zona enjardinada en mig de la urbanització tens la impressió que la frondosa heura s’acarnissa ofegant l’arbre que vesteix, un cop cerques la informació t’adones que no, ans al contrari segons ens fa saber l’alliçonadora i alhora tranquil·litzadora pàgina dels Ecologistes de Catalunya, tot dient, entra altres coses, que l’heura “Des del terra, aprofita la rigidesa dels arbres per pujar en alçada en forma d’espiral al llarg del tronc, en l’objectiu de buscar la llum, que en el cas de la cobertura dels arbres del bosc, estarà a les seves façanes. Malgrat tot, aquest comportament epífit (organisme que creix sobre d’un altre) li ha atorgat a l’heura una mala i errònia fama de planta paràsita. Hom creu que el fet de créixer al voltant dels troncs rígids “ofega” l’arbre fins a provocar-li la mort. Bé és cert, que s’han vist alguns casos en què degut al pes de l’heura, un arbre malalt o mort cedeix i finalment acabava caient, però la malaltia o la mort, no és mai causada per l’heura, ja que aquesta no ocupa cap part fotosintètica de l’arbre.”