tempus fugit

Sou dos d’aquells corbs marins dels quals cada dia la feina consisteix en recorre la costa o en mig d’una albufera, surar i cabussar per nodrir-vos i, un cop ben peixats, eixir damunt del sortint d’un escull lluny de la presència humana per, amb el bec remenant i picotejant el cos, fer desaparèixer emprenyadors paràsits i, un cop nets i esporgats, obrint les ales de bat a bat i cara de satisfacció, deixar pacientment eixugar el negre brillant plomall fins que tot sol quedi emplaçat damunt del cos.