tempus fugit

Bé podria ser que, arribada la jubilació de qui regentava aquella barberia de tota la vida, traspasses o vengués el local.

Bé podria ser que el barber, com a record entranyable s’endugués cap a casa l’emblemàtica cadira professional posseïdora del munt de records, aquells que tard o d’hora brollarien del ferri magatzem estructural.

Bé podria ser que poc després d’arribar-li l’hora al jubilat barber com que als hereus la cadira ni fred ni calor, tot d’una anés a parar al magatzem d’antiguitats del polígon on ha acabat essent un més dels vells estris de treball a la venda directa presencial o, per allò de la modernitat comercial, a través de l’omnipresent Internet.

Tanmateix, mentrestant bé podria ser que donada la cèntrica ubicació de la barberia de tota la vida, qualsevol espavilat fons d’inversió ja l’hagi convertit en una clònica botiga més de franquícia de moda, de menjar, de telecomunicacions de…