tempus fugit

Rere el plànol d’una plaça Sóller idíl•lica, durant força temps encara, hi va haver la realitat del dia a dia amb què es despertava el veïnat del barri, però tot s’ha de dir que, un cop mobilitzat el conjunt de la població, orgullosa com estava de disposar de la plaça pública més gran dins d’aquella Barcelona, obstinada a continuar sent el modern model de ciutat interromput pels 40 grisos i especulatius anys del franquisme, ja no els aturaria res que tronqués els seus anhels.
Qui sap si -conscientment o inconscientment- des de la canalla als més majors del barri, s’havien fet el propòsit de no acceptar res pròxim al desbaratament del projecte desviant-lo per qualsevol interès deshonest entre l’administració, constructores o immobiliàries als que se’ls suposaven tàcits interessos per a fotre cullerada al sucós erm de 22.000 m2.
Aquesta planícia verge els pertanyia per dret social i, contemplant l’exemple del caos urbanístic dels entorns de Barcelona, ja no renunciarien a que fos el futur pulmó de natura que, a més a més de satisfer necessitats vitals de convivència, sanejava una bona part del districte de nou barris.
Finalment un lustre i mig després, un mes d’abril, amb parlaments d’il•lustres personalitats de l’època s’inaugurà la flamant nova plaça Sóller.

Més i millor informació a “les batalles de 9 barris” de Xavier Montanyà