tempus fugit

Antics boleros, passos dobles, swing, i algun rock and roll, són el revulsiu per oblidar penúries, mals de cap, de braços, d’espatlla, de cames…, sí, el ball com a revitalitzador d’energies.

Ja se sap que no tota la gent gran dels municipis freqüenta els cassals de jubilats, de fet gairebé el percentatge potser no arriba ni al 15 o al 20%, però segur que si se’ls pregunta tant als que hi van com als que no, que’ls hi sembla això de passar-s’ho bé ballant, la resposta seria de conformitat doncs això de dansar en parella -o no- ja és un costum d’arrels força ancestrals assumit genèticament i, de fet, encara que no es vulgui, sense música, qui més qui menys, a casa o afora d’ella en les relacions personals d’amistat o de feina l’ha ballat tota la vida, el que passa és que de tant en tant hi ha qui també és capaç de fer-ho, al ritme que algú fa sonar- en directe o enllaunat- damunt d’una pista de ball d’interior o a l’aire lliure, o sense música ambiental com en el cas d’Emma Goldman que refermava la seva ideologia afirmant que “Si no puc ballar, no és la meva revolució”