tempus fugit

Tímidament el cavallet treu el cap per un mirador del boinder gaudint encara del bon tracte i estima que rep de l’infant que juga amb ell. El petit equí de drap sap que d’aquí a no gaire més d’un mes i mig, els dies de Nadal amb la seva disbauxa consumista, poden convertir-lo en una joguina obsoleta que, segurament, passada la Nit de Reis, acabi llençada al costat d’un contenidor de fems; no obstant això, si amb sort pel davant passes alguna persona recol•lectora d’andròmines recuperables que se l’endugués, sap que anirà a parar a un magatzem de “vell i nou” dels que hi ha arreu, i allí, després d’una neteja i compostura a fons, podrà tornar a enjogassar un infant.
Engrescada en continuar divagant sobre el futur del tatanet, afegiré que no seria gens d’estrany que un cop arribés a l’obrador del modern drapaire, un desig mimètic li fes comparar la seva crònica amb la del seu parent d’espècie de nom Pigat, del relat Història d’un Cavall de Lleó Tolstoi, que en el 5è capítol, Primera nit explica:
-Sí, en efecte, jo soc fill d’Amable I, i de Pagesa. El meu nom, segons la taula genealògica, és Pagès I, conegut en el món per Pigat. La meva cua llarga i peluda, no tenia parió en tot Rússia. Si tenim en compte la meva descendència, no hi ha altre cavall de sang més pura que jo….