tempus fugit

L’eixerida ànega, encara que no ho sembli, no perd detall d’allò què hi ha per defora i dessota seu. Les tranquil•les aigües de s’albufera li fan d’espill permanent mentre les solca tot fent anar, endavant i endarrere, el parell de palmades extremitats, de cop però, a la recerca d’aliment, trencarà el capdavanter mirall que aviat la serenor del seu solc reconstruirà i, agraint-li la seva desimbolta actitud, pel cap et passa el pensament de què qui sap si pels voltants de la primavera no tornarem a veure-la davantejant intrèpids anedons perpetuant l’espècie, la bellesa de l’indret i l’embadocament dels mortals.