tempus fugit

T’asseus i fas un repàs d’imatges per escriure alguna parida al bloc. De tant en tant has de donar una ullada al perol on s’està coent algun àpat no sigui cas que l’olor de socarrim t’hagi de fer aixecar de cop per anar a veure si el problema té o no té solució i, quan tornes, la moixa com sempre ja t’ha furtat el seient trobant-la normalment aclofada com aquella que no fa res però, en aquesta ocasió, amatent semblava esperar que tornés demanant-me, amb cara interrogant, explicacions de l’intrús virtual que, abans d’arrepapar-se, detectà se li havia colat a casa.
Va ser bo de fer, li vaig dir que era un veí seu del poble tafanejant com ella ho fa a estones per controlar qui, o que, passa pel carrer. L’explicació la tranquil•litzà i abans de tornar a un dels seus llocs de descans, va deixar-se fotografiar tot sabent que tard o d’hora protagonitzaria algun apunt del bloc.