tempus fugit

M’és difícil poder dir-vos suaument el que penso de vosaltres des de l’aplicació del 155, encara que, ben mirat, no difereix gaire del que sempre he pensat, per la qual cosa, temorosa de la vostra ira transmissora de mala llet imperialista, avui al bloc un cartell solidari amb els CDR i un poema de l’Anna Akhmàtova, salvant les distàncies perquè en aquest últim cas, gràcies a ser membres de l’UE, el magnicidi és absent doncs ja us heu guardat prou de reprimir afegir alguna mort dins el desenvolupament de la vostra particular croada contra els pacífics presidents d’entitats cíviques o polítics escollits per governar la Generalitat de Catalunya segons la demanda social de la també pacífica ciutadania civil alçada exigint el dret democràtic de poder decidir allò que vulguin ser.

EPÍLEG
He aprés com poden esfondrar-se els rostres,
Com, sota les parpelles, sap aflorar l’espant,
Com solca, arreu, les galtes la sofrença
Amb les rígides ratlles dels texts cuneïformes,
Com els rínxols més negres, i els rinxols més daurats,
De cop i volta esdevenen d’argent.

Com el somriure es fon en uns llavis submisos,
Com en un riure sec hi tremola l’horror
I si vull alçar un prec no és pas per mi sola:
Prego per tots els meus companys en la dissort,
Enmig del fred ferotge i en l’ardent juliol,
Vora el mur roig que romania sord.