tempus fugit

Al principi de descobrir-te pensava que t’havies alliberat de les urpes del moix o de la moixa.
L’endemà, veient que no t’havies mogut del lloc, acuradament amb el pal de l’escombra vaig intentar fer-te la guitza perquè emprenguessis el vol i sortissis per la finestra oberta de pam a pam, però al primer suau toc vas caure aplomat al terra mort com ja estaves i, amb el pensament, vaig dir-te:
-Malparits moixos!!!, han aconseguit exterminar-te, sí!, però tu, aconseguies, aferrant-te a la biga del sostre, burlar-los del sàdic plaer de contemplar-te agonitzant en terra.
Ara, ja descanses en un racó del pati, dins del test-fossar ple de terra i cobert amb una rajola, al costat d’altres bestioletes com sargantanes, pardalets, llagostes…, que un mal dia per a elles, acabaren com tu.