tempus fugit

de tot i de res

7 de juny de 2019
0 comentaris

a un cantaire compulsiu

Emparat pel rural no mancat de sobrietat auditori de la pedrera de marès en desús, oïm la mena del piulaire cànon que emets insistentment fins a aconseguir que no aturem la vista per a localitzar-te.
Un cop visualitzat el punt de l’escenari sota el cel ras on actues, podem distingir les innates arts escèniques que la natura t’ha atorgat: ara eixamplant el pap, ara obrint i tancant el bec, ara aquell bellugadís tic compulsiu del caparró cap a dreta i esquerra…., i tot plegat sense aclucar, oberts de pam a pam, el parell d’ullets vigilants dels perills o plaers que t’envolten dins la zona estant.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.