Una humitosa càlida albada a l’inici de la tardor oferia, al besllum, el contrast de la rosada invasora dels camps i marges que els murs de paret seca s’encarreguen de mantenir frondosos possibilitant així que centenars de teranyines s’arrenglerin, una darrera l’altre, en molts dels trams de l’estreta i llarga carretera que duu al far
A balears s’està estenent la frase de “turisme dièsel, camina molt i gasta poc” que ja és una mica antiga doncs, pels anys 60-70 a Catalunya, els visitants procedents de Barna, que feien turisme pel principat, se’ls denominava així entre altres adjectius més o menys despectius però sovint encertats: “pixa pins, ho!quemacus…” Ara bé, qualificant-los
Fotografiant l’evident i més tard recordant unl poema de na Montserrat Abelló.Caminar ciutat endins, tot cercant l’amic, l’amiga –un gest, un senyal.Trobar-te sola, sense paraules,amb les mans plenes de bosses, i de paquets, buidesd’escalf i de sorpreses.Sentir com et retrunyenels clàxons, les frenades. Ique en respirar et mancal’aire. Alçar els ulls,no veure ni una fulla,ni
Un home s’atura per veure el món que té al davant, s’atura d’apujar o d’abaixar les escales del penya-segat que connecten la ciutat amb el port. Són indrets emblemàtics testimoni del pas de la civilització gairebé sempre més harmoniosos amb la natura que no pas el modern recent inaugurat ascensor que just, tot s’ha de dir,
Potser el fet de la concentració amb el teclat de la petita pantalla que tenim entre mans esperant la visió d’allò que a l’instant volem fer aparèixer, esdevingui l’addició a la tecnologia que sovint ens pot allunyar i, fins i tot, separar de nosaltres mateix.
Publicat a es diari Menorca LLORENÇ ALLÈS CAMPS 28/07/2013 Cartes a n’Eloi – Cau foc, que diria ta mare! Petitó meu, fa unes setmanes un senyor de per França va dir que aquest estiu no faria calor. No sé quin estudi havia fet, però la seva conclusió és que la temperatura seria relativament baixa i
Na Munar, empresonada. En Matas, eximit. La Regata de la Copa del Roí, malgrat els temps de crisi ella, cada cop més internacional. L’incendi d’Andratx, fóra de control….. Últimament la germana gran és noticia dia si dia també, la gran és un reflex de l’Estat pare colonial: corruptes per compte propi, enrajolats; corruptes col·laboradors amb
Un alè de dignitat si més no, per a les persones defensores del dret a decidir
Resistent als canvis, resistent amb els ideals, és la presencia diària d’un emblemàtic establiment de queviures a la ciutat de Maó, situat en ple centre antic ben al costat del Pont de Sant Roc, l’únic vestigi de les antigues murades medievals de la ciutat.
Poca broma, diuen que amb tan sols tenir els anys del present segle XXI, ja hi ha vertaders virtuosos que el fan sonar. Joves musics de carrer o d’escenari s’espavilen per sobreviure en aquesta maleïda neoliberal època que tant els maltracta. “El Hang és un instrument musical de percussió creat en els laboratoris pertanyents a la companyia PANArt, per Felix Rohner i
Quan no em mira el miro; sé que és arriscat perquè la persona mirada sense mirar sempre s’adona que la miren. —Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983)
Navegar, singlar direcció est, esquerrà.Defugir les tramposes pautes institucionals establertes, rumb a la inabordable Ítaca.
Era aquella hora de la tarda quan, pels deserts carrers del poble, només l’ombra bellugadissa del vol de les orenetes i els seus xiscles s’esdevenia l’únic signe de vida. Era la incandescent hora de la migdiada d’un feixuc estiu a sa mediterrània illa de Menorca.
Asseguts a la barana xerraven en àrab. Se’ls veia contents, la nit era la refrescant benefactora del calorós dia ja passat. Les notes d’un saxo arribaven al mirador de la cala, efectivament, a sota dos interpretes amb exquisida sensibilitat per la melodia afroamericana d’un blues, actuaven davant d’un públic distret amb les pròpies converses i
Els xicots d’abaix, els interpretes, de tant en tant aixecaven la vista i sabien que, apart dels comensals dels xiringuitos- restaurants, des de la barana algú també els escoltàvem.