Un cop après com funciona l’entretinguda, però ecològica “separació de fraccions” dels residus casolans, ahir, al poble, va ser el primer dia de la recollida dels fems “porta a porta”, però com que assajar no costa res, algú va provar de veure si també funcionaria l’arreplegada “balcó a balcó”.
Observant la situació vaig pitjar el disparador pensant com sempre, si me’n recordo ja escriuré el que vull dir, però ara, gairebé com sempre, ja no sé què és el que volia dir.
Sembla mentida que siguem capaces d’entendrir-nos si us veiem pasturant i indiferents quan torcejats i cuinats formeu part dels nutrients de la nostra alimentació. Sembla mentida la capacitat de cinisme existent entre qui us duu a l’escorxador fins a arribar a qui engoleix la vostra carn.
De sempre el mar, però vist amb el pes dels anys al damunt, aquell record d’haver anat a la mar i nedar-la, garanteix que ja no hi haurà cap destorb per fantasiejar de tornar a fer-ho.
La casa era gran. La casa estava deshabitada i segurament també buida, però no abandonada, estances i racons plens de sorolls i silencis s’encarregaven d’habitar-la.
Ahir, com qui no vol la cosa, entrava i s’amarrava al port de Maó en forma de fragata de l’OTAN, una de les dianes o blanc de tir concret, precís i perfecte per l’encert de l’existent bestiari de míssils i drons de l’activitat bèl·lica mundial. Desgraciats ells i, tanmateix, per impotent desgraciada, però indignada, la
“Ha brotado esta planta en mi jardín, Google no me la identifica… Alguien sabe decirme qué es?”. Aquest és el text amb què t’han penjat al Facebook de tota la vida; els has ben bé enredat i no només als de casa, doncs, alguns comentaris com: “Es una ” gatopus apoyatus”, no da flor pero
En un rampell de coherència amb el seu tarannà i coneixedora de la dita popular, la persona responsable d’urbanisme de la ciutat, segurament, explícitament i enèrgicament ordenaria al departament d’obres del municipi, la col·locació de llambordes formant un cèrcol dins la zona de vianants del mirador al port a veure si així, en trepitjar-les, fleumes
A l’interior de les catedrals catòliques trobem l’oferta d’espais acollidors per l’oració -o la pluja- amb representació d’imatges de santes o sants plasmant el tipus de martiri sofert o fet diví elaborat i, a l’exterior la contraoferta, d’espais desacollidors en cas de pluja però desinhibidors en cas de descreença, de gàrgoles amb forma de persones
La natura acostuma a tenir mil i un exemples de visuals silents crits indicadors de la coratgia necessària per sobreviure continuant creixent…, o així ho fan palès els cactus furcraea selloana del passeig.
Lliscant-te per damunt l’aigua anaves tan eixerit que vaig voler fotografiar el teu estilitzat clatell, però, patapam!, decidires alçar el vol.
La popular dita té raó, però sovint, en absència de boscúria, la presència d’un solitari arbre en situacions poc o molt importants, deixa percebre la bella -o cruel- realitat.
Eus aquí, traient cap, l’ocult existent rere la descurosa clàssica façana victoriana, la bellesa d’un deixat pati o la d’un assilvestrat jardí.
Avui, tot i que la pluja duu arena del desert, avui, ni un bon dia ni un mal dia, avui fa un beneficiós dia.
Sempre diuen que anar per la drecera serveix per estalviar temps, però també hi ha qui diu, i amb raó, que no hi ha drecera sense costera perquè, a vegades també amb raó, pots topar amb alguna peculiar feixuga i costeruda drecera que farà desdir-te de deixar el principal camí traçat.