instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel•ligència. emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força (Antonio Gramsci 1891 — 1937)

En record i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré penjant apunts apareguts al bloc.
Oriol Junqueras, inhumanament sentenciat a 13 anys per sedició i malversació.
Manifest conjunt amb l’Àngels Martínez, l’Ernest Maragall i Joan Ignasi Elena: L’arbre robust, l’octubre de la llibertat.
Som la gent del dret a decidir. Dones i homes que hem reclamat un referèndum acordat com correspondria a un estat de la Unió Europea. Som la gent de l’1 d’octubre. Gent pacífica i honrada que vol decidir el seu futur col•lectiu, de diferents tradicions polítiques, d’orígens plurals, que hem posat en comú la nostra set de llibertat i la voluntat de construir un país millor, més just, cohesionat. I que ho volem fer en igualtat i respecte, junts, entre tots i totes.
Deia Josep Pallach, ja l’any 1975: “El problema de la revolució democràtica avui a Espanya és el problema de democratitzar realment els centres de poder, si volem transformar estructures sobrepassades o inoperants”. Aquest és un repte -gairebé sembla una quimera- que segueix pendent avui en el si de l’estat espanyol. De fet, en l’actual context hem vist com es visualitzava nítidament que el problema que identificava Pallach, lluny de resoldre’s, s’ha enquistat en bona mesura.
Un dels reptes que avui tenim en la societat catalana és com superem el règim monàrquic per avançar cap a una societat republicana, com construïm un estat al servei de la ciutadania, com ens en sortim davant un Estat que ha demostrat que no dubta a l’hora de reprimir violentament, si és necessari, tota persona que a Catalunya -però també a Espanya- posi en risc les costures d’un poder petrificat. Ho vam poder comprovar l’1 d’octubre, quan, sense complexos, i per ordres d’aquest poder, es va apallissar gent gran i joves, ciutadania demòcrata i pacífica que únicament volia votar. Perquè han vist en el moviment que s’està vivint a Catalunya el principal qüestionament a l’ statu quo que representen. I hem comprovat també com la violència de l’extrema dreta viu en règim d’impunitat.
L’1 d’octubre i també el 3 d’octubre són la demostració fefaent de la força de la societat catalana en comunió amb les seves institucions. Però la reacció de l’Estat a posterioritat també és una evidència de la força de la seva maquinària. De les nostres fortaleses n’hem d’aprendre, de les nostres febleses encara més. Efectivament, aquest mes d’octubre, de principi a fi, ha estat també un aprenentatge col•lectiu que ara hem de convertir en actiu per a la República Catalana i retornar amb escreix la confiança que la ciutadania ha posat en les institucions catalanes.
Allò que fem és també allò que som capaços de fer. I és obvi que avui tenim més informació sobre com actua l’Estat i sobre les nostres capacitats. L’1 d’octubre n’és la prova. Mil vegades ens van dir que no votaríem i vam votar. Ara toca superar el fals debat sobre unilateralitat o bilateralitat. És l’Estat qui no va voler deixar cap marge a l’acord que hem demanat fins a la sacietat. La qüestió és com afrontem el rebuig de l’Estat a l’acord pel dret a decidir mentre simultàniament seguim estenent la mà i alhora som capaços de seguir fent camí i de defensar-nos davant la involució, de drets de tota mena i de qualitat democràtica, que representa el bloc del 155.
La qüestió és, en primera instància, si el govern espanyol i el bloc del 155 estan disposats a respectar els mandats sorgits de les eleccions, siguin quins siguin. I, en segon lloc, si la societat catalana té dret a organitzar-se com consideri més convenient. I el més rellevant: com seguim creixent, com seguim sumant ciutadans al projecte de construcció nacional. Com superem el frontisme, sumant i agregant persones amb mirades i tradicions diferents en un projecte compartit. Hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són els que es forgen sobre sòlides majories, i aquestes majories es construeixen amb la mà estesa a tothom. Conscients que cap posició democràtica és més digna que una altra i que amb totes les mirades cal construir nacionalment.
Aquests darrers anys hem vist com el govern espanyol, a través del TC, torpedinava totes i cadascuna de les iniciatives legislatives del Parlament per millorar les nostres vides i avançar cap a una societat més justa. La llei de pobresa energètica n’és un dels exemples més clars. I la pregunta és: ¿deixarem d’ajudar la gent que passa fred a l’hivern? De cap manera. Per damunt de tot, també d’òrgans polititzats i escollits a dit, hi ha la voluntat d’ajudar la gent, de servir la nostra societat, ja sigui en l’àmbit de l’emergència habitacional, en l’àmbit fiscal amb els impostos als bancs o en l’àmbit de la salut o l’educació.
La República s’implementa i es construeix així. Dia a dia. Perquè la República és una manera d’entendre el govern com un patrimoni de tots i totes al servei del conjunt de la societat amb la justícia, la llibertat i l’equitat com a valors que la defineixin. Un instrument per créixer col•lectivament. Per viure millor el conjunt i no només uns quants. Són institucions netes al servei de la majoria i no d’interessos sovint indignes. És l’exercici de l’autoritat al servei de l’alliberament de les persones i no l’ús del poder per mantenir-les dependents. Aquest ha de ser l’esperit republicà.
Aquest és el repte, construir República en el sentit profund del terme. Entre servir l’interès general del país o bé deixar-lo en mans del govern del PP i els seus aliats, no podem tenir dubtes. Com tampoc, per exemple, sobre el deure d’acollir els refugiats mentre l’Estat incompleix els seus compromisos. Els drets humans, els drets civils i polítics, el conjunt dels drets socials, són irrenunciables. I el nostre compromís ha de ser sempre fer-los efectius.
També és prioritari estar al costat de la comunitat educativa i de la salut pública. Estem veient com el govern espanyol i els seus aliats malden per liquidar l’escola catalana, atiant l’odi i fomentant la controvèrsia. Creant problemes allà on no n’hi havia al servei de la seva indissimulada voluntat d’acabar amb l’escola catalana. O amb la sanitat, ja que fins i tot hem pogut escoltar, des del mateix govern espanyol, com es vanagloriaven de “destrossar el sistema sanitari”. La sanitat és un dels vectors estructurals d’una societat que es vol cohesionada. Per això és imprescindible seguir millorant la salut pública i amb una vocació clarament universal. I seguir lluitant contra totes les violències, i la de gènere en primer pla. Així també es fa República. Estem impacients, doncs, per construir el país, per governar les transformacions que sabem necessàries o fins i tot urgents. Per parlar d’economia pel bé comú, de canvi climàtic i política energètica, de política agrària, de justícia, de model territorial, d’ajuntaments i comarques… de totes les qüestions que haurem d’afrontar amb la màxima ambició col•lectiva. Per parlar d’educació i de salut, de serveis públics, però no només per defensar-los de l’agressió directa sinó també per dur-los al nivell de qualitat i exigència que ens hem de proposar assolir.
Un matoll creix ràpid, però és un arbre robust, ben arrelat i de gran alçada el que és inexpugnable. És amb aquesta voluntat que cal afrontar el futur, fer-nos ben forts per poder traduir allò que volem ser en allò que efectivament serem. I anar-hi, anar-hi i anar-hi, sense defallir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *